Hi ha un consens difícil de discutir: l'habitatge és un dels grans reptes del nostre temps. Administracions, professionals i ciutadania coincideixen en la necessitat d'augmentar l'oferta, garantir l'accés i contenir els preus. Però sovint queda fora del debat una pregunta incòmoda: fins a quin punt el propi sistema administratiu i normatiu forma part del problema?

No és l'única causa, però sí un factor de pes. Amb la voluntat legítima de garantir-ho tot —qualitat, seguretat, garanties jurídiques—, el model d'edificació ha anat acumulant capa sobre capa de regulació. El resultat d'avui és un sistema dens i poc àgil, on obtenir una llicència d'obra s'ha convertit en un procés ple d'incerteses: terminis llargs i imprevisibles, i una falta d'homogeneïtat entre municipis que fa que el que val en un ajuntament no valgui en el del costat. Projectes tècnicament correctes s'han de reformular simplement perquè canvia el criteri administratiu.

Una cultura del control que es paga

Bona part d'aquest model respon a una administració que busca protegir-se jurídicament i a una cultura del control cada cop més present. S'hi han anat sumant verificacions, informes i requeriments, i pel camí s'ha perdut una certa empatia institucional. El cas de les cèdules d'habitabilitat n'és un exemple: s'hi han incorporat exigències que barregen criteris d'habitabilitat amb qüestions de legalitat urbanística —competència dels ajuntaments—, generant més documentació quan seria més eficaç apostar per mecanismes directes com la inspecció.

Quan s'analitza per què el preu de l'habitatge creix per sobre dels salaris, se solen assenyalar el sòl o la falta d'oferta. Són factors reals, però n'hi ha de menys visibles: la càrrega burocràtica dels projectes i el cost d'adaptar les edificacions a normatives noves. Cada requeriment o informe duplicat allarga els processos, genera més hores de feina i més incertesa. I aquest cost no desapareix: es trasllada al preu final.

Revisar millor, no revisar més

Simplificar no vol dir desregular. Vol dir eliminar duplicacions i clarificar procediments. Tres direccions clares:

  • ✓Informació pública entenedora — que les webs dels ajuntaments expliquin amb claredat quina documentació es demana.
  • ✓Recuperar el projecte com a document tècnic suficient per obtenir la llicència, amb el visat col·legial aportant agilitat a la revisió tècnica.
  • ✓Definir bé les responsabilitats de cada agent per evitar revisions duplicades.

No es tracta de revisar més, sinó millor. Perquè el temps també té un valor: cada retard en la tramitació modera inversions i encareix el resultat.

On encaixa la tecnologia

Aquí és on creiem que la tecnologia pot ajudar de veritat. No per substituir el criteri de l'arquitecte ni per saltar-se cap garantia, sinó per absorbir la part mecànica i repetitiva que avui consumeix hores: redactar la memòria d'un projecte a partir de la normativa vigent i verificar, article per article, que el projecte compleix abans de presentar-lo a l'administració.

Quan la part tècnica de comprovació deixa de ser un coll d'ampolla manual, els terminis es comprimeixen i la incertesa baixa. La burocràcia no es resol només amb millor regulació: també amb eines que facin que complir-la sigui ràpid i verificable. Aquest és, precisament, el problema que a Wabilon hem decidit resoldre.

Article basat en la tribuna de Claudina Relat, expresidenta de la Demarcació de Comarques Centrals del COAC, publicada a La Vanguardia.